Josep Maria Terricabras

Això fa anys que dura: alguns dirigents polítics, culturals i educatius han quedat fascinats per allò que en podem dir la modernor , per no confondre-la amb la modernitat, que és un període històric  apassionant. La modernitat és senzillament la nostra època (tecnologia,  consum, multiculturalitat, globalització, canvi de valors,  discontinuïtat, creativitat, exteriorització…), diferenciada de  l’anterior (monolítica, tradició dels valors, estable, mecànica,  autoritat, seguretat, interiorització…). Es tracta de dues èpoques, no pas en total contradicció entre elles, perquè la nostra és, per força,  hereva de l’anterior, que ha estat tan llarga, viva i ben arrelada, que  encara ara perviu en moltíssims aspectes de la nostra, fins que una nova situació decanti i es desplegui.
A algunes generacions ens ha tocat de viure aquest interregne  entre allò d’abans i això d’ara, un interregne que Zygmunt Bauman ha  descrit magníficament bé, quan caracteritza la nostra època, confusa i  barrejada, com de “modernitat líquida”, de modernitat que es fa, es  desfà i es refà, que es transforma i modula, sense acabar d’adquirir  perfil definit ni solidesa pròpia. Això no vol pas dir, és clar, que  nosaltres no hàgim de perseguir (i treballar per) algun tipus de  solidesa, almenys en el terreny personal. Perquè, si no volem que el  corrent líquid del nostre temps ens remulli, ens impregni i finalment  se’ns endugui aigua avall -amb gran satisfacció dels que obtenen molts  beneficis líquids-, llavors bé caldrà que adquirim una nova maduresa,  feta de capacitat d’anàlisi, de respecte per la crítica i l’autocrítica, de conviccions comprovades en les bones o males conseqüències que  provoquin. I és que la modernitat líquida no és un parèntesi històric  sinó un moment important de la nostra pròpia història. La modernitat  líquida també reclama responsabilitat ciutadana.
La modernor, però, és tot una altra cosa. Dissimula tant com  pot, però no té res a veure amb tot això. La modernor és l’escuma, és la lluentor, l’artifici, el trompe-l’oeil de la modernitat. La  modernor és aparent, encega i potser entusiasma, però ni aporta gaire ni compromet gens: innova sempre i perquè sí, incorpora canvis i els  desincorpora quan opinions més modernívoles -si pot ser,  nord-americanes- ho prescriuen. La modernor és hiperactivitat embogida i descontrolada, és realment l’últim crit en tot, pensant sobretot en el  ressò que tindrà, en l’aplaudiment que aconseguirà, i també en el  negoci.
Lamentablement, la modernor ha arribat fa temps a l’educació,  amb la complicitat activa de molts educadors, pedagogs i dirigents.  Molts dels que lamenten la situació penosa de les anomenades  “humanitats” participen en la desaparició progressiva (progrés,  progrés!), per exemple, de la cultura clàssica, de la literatura o de la filosofia a secundària. La modernor estima, en canvi, les anomenades  “matèries instrumentals”, com la informàtica o l’anglès. Jo no tinc res, absolutament res, contra aquests instruments, que poden ser realment  molt útils. Però m’agradaria plantejar alguna pregunta als programadors  de tot plegat: ¿un instrument deu ser només una eina, oi? ¿I una eina  per a què? ¿Potser ajudem els alumnes a ser ells mateixos  instrumentalitzats? ¿Els ensenyem realment a fer servir aquells  instruments per a alguna cosa? Per a pensar, per exemple? Com ho fem? Si anem eliminant matèries amb continguts i anem reforçant matèries  instrumentals, ¿on anirem a parar? ¿Són la informàtica i l’anglès  matèries que, per elles mateixes, ja ens ajudin a pensar, ja ens facin  créixer com a persones, com a ciutadans adults?
Per això faig servir aquí la filosofia com a exemple  paradigmàtic del desastre d’una modernor miop. No hi té res a veure el  fet casual que jo sigui del ram (pensar-ho ja seria anar mancat de  recursos), sinó el fet històricament comprovat que la filosofia expressa de manera singular la presència en l’ensenyament d’una matèria que  aboca a la reflexió, a l’esperit crític, a l’argumentació rigorosa.
Sé perfectament que sovint la filosofia que ensenyem no fa prou  la feina que hauria de fer, perquè ni és prou clara, ni prou ben  argumentada, ni prou crítica. Però això ho sé justament perquè m’ho ha  ensenyat la pràctica mateixa de la filosofia. El dia que la filosofia  desaparegui definitivament dels estudis reglats de secundària -hi som a  l’avantsala-, la nostra societat serà menys subtil, menys preparada per a la reacció democràtica. Alguns en tindran la culpa, però tots ens  n’hauríem d’avergonyir.
Josep-M Terricabras, Els moderns contra la filosofia, diari Ara, 11/08/2013
Advertisements